Al seu llibre Ètica
per al meu fill, el filòsof Fernando Savater tracta algunes qüestions
essencials relacionades amb l’ètica i la moral.
Un dels conceptes claus és el de llibertat. Citant Erich Fromm, afirma que la vida
de l’home no pot “ser viscuda” repetint
els patrons de l’espècie, sinó que és ell mateix
–cadascú- qui ha de viure. És a dir,
que l’home no actua mogut per instints com fan els animals, sinó que ha de
decidir què fa a les diferents situacions que se li presenten a la seva vida. I
això suposa que és un ésser lliure, que pot (i que ha d’) escollir.
Aquesta característica essencial de l’home implica que
ha d’assumir les conseqüències dels seus actes.
L’ètica, afirma Savater, s’ocupa del que cadascú fa
amb la seva llibertat. És l’art d’escollir el que ens convé i viure el millor
possible. El contrari de ser “moralment imbècil”, assegura el filòsof, és tenir
consciència. Aquesta consisteix en el
següent:
a) Saber que no to tot és igual perquè volem viure i, a
més, viure bé, humanament bé.
b) Estar disposats a fixar-nos en si allò que fem
correspon al que realment volem o no.
c) Anar desenvolupant, a base de pràctica, el bon gust
moral, de manera que hi hagi certes coses que, espontàniament, ens repugni fer.
d) Renunciar a buscar coartades que dissimulin que som
lliures i,per tant, responsables de les conseqüències dels nostres actes. Quan
hem fet alguna cosa de la qual ens avergonyim, procurem assegurar que no vam
tenir més remei que actuar d’aquella manera, que no vam poder escollir (“seguia
ordres dels meus superiors”, “vaig limitar-me a fer el que feia tothom”, “vaig
perdre el cap”, “és més fort que jo”, etc.). És a dir, ens confessem “esclaus
de les circumstàncies” per tal d’eximir-nos de les responsabilitats.
En relació al primer dels punts anteriors, el de la
vida humana, Savater sosté que “per tal que els homes puguin fer-me humà, jo he
de fer-los humans a ells; si per a mi tots són com coses o com bèsties, jo
tampoc seré millor que una cosa o una bèstia. Per això, donar-se la bona vida no pot ser diferent a donar la bona vida, és a dir, tractar les persones humanament. Això implica tractar els
altres com a iguals i, per poder-ho fer, se’ls ha de comprendre “des de dins”,
posar-se a la seva pell i, per tant, tenir en compte els seus drets i relativitzar
els nostres interessos per harmonitzar-los amb els seus.
El que li interessa a l’ètica, continua, és com viure bé la vida humana, la vida que transcorre entre
humans. Si un no sap sortir-se’n per sobreviure als perills naturals, perd la
vida, però si un no té ni idea d’ètica, el que perd o malgasta és allò humà de la seva vida.
Savater fa seves les paraules d’Erich Fromm quan
afirma que la màxima “no facis als altres allò que no vulguis que et facin a
tu” és un dels principis fonamentals de l’ètica, però que és igualment correcte
afirmar que “tot el que facis als altres, t’ho fas també a tu mateix”. I és que
quan actuem de forma incorrecta i fem mal a algú, alhora ens estem perjudicant
a nosaltres, ja que ens estem degradant com a persones.
Per acabar, Savater ens recorda també les paraules de
Séneca quan sosté que “el valor de tota virtut rau en ella mateixa, ja que no
es practica en ordre al premi, sinó que la recompensa de l’acció virtuosa és
haver-la realitzat”.
