ÈTICA PER AL MEU FILL

Al seu llibre Ètica per al meu fill, el filòsof Fernando Savater tracta algunes qüestions essencials relacionades amb l’ètica i la moral.

Un dels conceptes claus és el de llibertat. Citant Erich Fromm, afirma que la vida de l’home no pot “ser viscuda” repetint els patrons de l’espècie, sinó que és ell mateix

–cadascú- qui ha de viure. És a dir, que l’home no actua mogut per instints com fan els animals, sinó que ha de decidir què fa a les diferents situacions que se li presenten a la seva vida. I això suposa que és un ésser lliure, que pot (i que ha d’) escollir.

Aquesta característica essencial de l’home implica que ha d’assumir les conseqüències dels seus actes.

L’ètica, afirma Savater, s’ocupa del que cadascú fa amb la seva llibertat. És l’art d’escollir el que ens convé i viure el millor possible. El contrari de ser “moralment imbècil”, assegura el filòsof, és tenir consciència. Aquesta consisteix en el següent:

a) Saber que no to tot és igual perquè volem viure i, a més, viure bé, humanament bé.

b) Estar disposats a fixar-nos en si allò que fem correspon al que realment volem o no.

c) Anar desenvolupant, a base de pràctica, el bon gust moral, de manera que hi hagi certes coses que, espontàniament, ens repugni fer.

d) Renunciar a buscar coartades que dissimulin que som lliures i,per tant, responsables de les conseqüències dels nostres actes. Quan hem fet alguna cosa de la qual ens avergonyim, procurem assegurar que no vam tenir més remei que actuar d’aquella manera, que no vam poder escollir (“seguia ordres dels meus superiors”, “vaig limitar-me a fer el que feia tothom”, “vaig perdre el cap”, “és més fort que jo”, etc.). És a dir, ens confessem “esclaus de les circumstàncies” per tal d’eximir-nos de les responsabilitats.

En relació al primer dels punts anteriors, el de la vida humana, Savater sosté que “per tal que els homes puguin fer-me humà, jo he de fer-los humans a ells; si per a mi tots són com coses o com bèsties, jo tampoc seré millor que una cosa o una bèstia. Per això, donar-se la bona vida no pot ser diferent a donar la bona vida, és a dir, tractar les persones humanament. Això implica tractar els altres com a iguals i, per poder-ho fer, se’ls ha de comprendre “des de dins”, posar-se a la seva pell i, per tant, tenir en compte els seus drets i relativitzar els nostres interessos per harmonitzar-los amb els seus.

El que li interessa a l’ètica, continua, és com viure bé la vida humana, la vida que transcorre entre humans. Si un no sap sortir-se’n per sobreviure als perills naturals, perd la vida, però si un no té ni idea d’ètica, el que perd o malgasta és allò humà de la seva vida.

Savater fa seves les paraules d’Erich Fromm quan afirma que la màxima “no facis als altres allò que no vulguis que et facin a tu” és un dels principis fonamentals de l’ètica, però que és igualment correcte afirmar que “tot el que facis als altres, t’ho fas també a tu mateix”. I és que quan actuem de forma incorrecta i fem mal a algú, alhora ens estem perjudicant a nosaltres, ja que ens estem degradant com a persones.

Per acabar, Savater ens recorda també les paraules de Séneca quan sosté que “el valor de tota virtut rau en ella mateixa, ja que no es practica en ordre al premi, sinó que la recompensa de l’acció virtuosa és haver-la realitzat”.