Per poder respondre aquesta pregunta ens hem de plantejar primer algunes altres: a què ens referim quan parlem de “vida”?, què és el que fa que una vida pugui ser considerada “humana”? (o, dit d’una altra manera: qualsevol tipus de vida humana, pel sol fet de ser-ho, és raó suficient per haver de ser viscuda, o bé hauria de posseir la qualitat de “digna”?). Per tant, hauríem de definir també què és allò que fa que la vida d’una persona pugui ser considerada digna. Segurament, el concepte de dignitat en aquest context tindrà connotacions molt subjectives, dependrà de cada individu i estarà condicionat per l’entorn social i cultural de cadascú. Per tant, potser el que hauríem de preguntar-nos és si, donat el cas que una persona que pateix una malaltia incurable o hagi patit un accident greu i no pugui gaudir d’una vida amb les qualitats que la farien digna als seus ulls, hauria de tenir el dret de decidir que vol tenir una mort digna. Nosaltres pensem que sí, i en aquesta dissertació ens proposem oferir una sèrie d’arguments que justifiquin la nostra resposta.
Evidentment, totes aquestes qüestions ens portaran a reflexionar sobre l’eutanàsia (etimològicament: “bona mort”, és a dir, mort sense dolor ni patiment). Ara bé, el nostre objectiu no és parlar de les diferents maneres en què aquesta pot ser practicada (activa, passiva, etc), sinó reflexionar sobre aspectes que van més a l’arrel de la qüestió o, si es vol, que són més filosòfics, i que tenen a veure amb la llibertat de les persones i amb la seva manera d’entendre la vida i la mort.
La medicina ha progressat tant que és capaç de mantenir amb vida durant molt temps els pacients, sense preocupar-se realment per la qualitat o el sentit d’aquesta vida que s’allarga i, per tant, per la felicitat de la persona en qüestió.
Si partim de la base que un dels drets fonamentals de l’ésser humà és el de la llibertat (per anar escollint entre totes les opcions possibles que aniran dissenyant el camí de la seva vida), haurem d’afirmar que també hauria de tenir llibertat per triar, si es donés la circumstància, la pròpia mort.
El concepte de vida s’ha intentat definir moltíssimes vegades al llarg de la història, i encara avui en dia és complicat donar una definició que resumeixi i s’adapti correctament a la idea abstracta de vida humana.
Des d’un punt de vista merament biològic, es podria dir que la vida és l’existència; és a dir, la força i l’activitat interna substancial que posseeixen els éssers vius, i que els diferencia dels inerts. Per tant, podríem dir que és l’estat d’activitat dels éssers orgànics. Però també podem considerar que és l’espai de temps que transcorre des del naixement d’un animal o d’un vegetal fins el moment de la seva mort. Altres definicions presenten el concepte, centrat en l’ésser humà, com la unió del cos i de l’ànima.
Al llarg de la història, la qüestió ha preocupat també a molts filòsofs, els quals han intentat donar-hi resposta. A l’antiga Grècia, Aristòtil va puntualitzar que per poder considerar la vida humana es precisaven certs requisits, com per exemple, l’autonomia, la llibertat, la recerca de la bellesa, la política, la filosofia…
En general, per als antics grecs, una mala vida no era digna de ser viscuda i sembla ser que l’eutanàsia no els suposava cap dilema.
Epíctet també insistia en la llibertat com a la qualitat més intrínseca de la vida de les persones, i, anant més enllà, predicava la mort com una afirmació de la lliure voluntat de l’ésser humà. I Sèneca, per la seva part, deia que és preferible treure’s la vida a viure una vida sense sentit i amb patiment.
Amb l’aparició i l’expansió del cristianisme s’imposa la idea que la vida va ser donada als homes per Déu i per això no en poden disposar lliurement, ja que és a ell a qui li pertany. Per tant, l’eutanàsia serà considerada pecat.
A partir del segle XVI, alguns filòsofs com Bacon defensaran postures a favor de l’eutanàsia. Al segle XX, aquestes es van anar desenvolupant i es va generar tot un debat social, mèdic i legal.
Així doncs, veiem novament que el recolzament o l’ oposició a l’eutanàsia depenen de les creences religioses i del context sociocultural, és a dir, de com s’entengui el concepte de vida.
Nosaltres creiem que una vida, per ser considerada plenament humana, hauria de tenir unes característiques que la fessin digna als ulls de qui la viu i li permetessin gaudir d’una qualitat de vida acceptable.
En una situació de patiment (físic i/o psicològic) com a conseqüència d’una malaltia incurable, terminal, o d’un accident greu, en què la persona desitgi acabar amb la seva vida però el seu estat d’incapacitat no li ho permeti, seria moralment lícit que pògués sol·licitar l’ajuda d’una altra persona. Hauria de ser un metge autoritzat que pogués practicar un procediment que accelerés el seu procés de mort natural i li estalviés un patiment inútil.
Si, tal com indica la Declaració Universal dels Drets Humans, les persones naixem lliures i iguals en dignitat, hauríem de poder escollir com volem viure, però també com volem morir. L’acarnissament terapèutic i l’allargament artificial de la vida poden resultar indignes i inhumans.
Som totalment lliures a l’hora de decidir, sempre i quan les nostres decisions no entrin en conflicte amb la llibertat i els drets d’altres persones. En el cas que tractem, el d’un malalt terminal que deixa de trobar-li cap sentit a la seva vida, la qual ha perdut –per a ell- tota dignitat, aquest conflicte no es produeix. Per tant, té tot el dret a decidir acabar amb la seva vida. Evidentment, els familiars i coneguts de la persona patiran la seva decisió, però ella és lliure de decidir si vol continuar vivint o no. És un acte de màxima llibertat, ja que, en definitiva, es tracta de decidir sobre el més preuat que tenim cadascú de nosaltres: la pròpia vida. A més, cal pensar en el patiment psicològic (i moltes vegades també físic) que implica viure en unes condicions de total dependència dels altres, sense autonomia, sense la capacitat de valdre’s per un mateix… En aquests casos la mort esdevé, per al malalt, l’ alliberament d’un dolor inútil que impregna tots els àmbits de la seva vida i que no serveix per a una possible curació. I, per als metges que haurien d’ajudar-lo a morir, seria un acte de compassió i d’humanitat.
D’altra banda, hem de tenir en compte que, segons el principi d’autonomia del pacient, les seves opinions i decisions han de ser sempre respectades, ja que són l’expressió de l’autonomia inherent a tot ésser humà. El malalt tindria la capacitat de decidir si desitja que el mantinguin amb vida o no, sempre i quan no es tracti d’una persona amb les facultats mentals disminuïdes, o que no pugui decidir perquè es troba en coma i no hagi expressat prèviament a un Testament vital la seva voluntat en relació a aquest tema.
En aquest cas, creiem que no seria èticament correcte que algú decidís pel malalt, ja que només li correspon a ell decidir sobre la seva vida i la seva mort.
L’eutanàsia permet a la persona arribar a la mort de manera digna i tranquil·la, sense dolor, i en condicions no allargades artificialment. Aquestes porten a vegades a morir en un estat lamentable i indigne. Poder optar, si es desitja, per la pràctica de l’eutanàsia, proporciona al malalt la satisfacció de poder decidir lliurement que no vol continuar vivint en circumstàncies tan dures i degradants. El dret a morir dignament és igual d’important que el dret a viure dignament. Tothom hauria de tenir dret a disposar de la seva pròpia vida, i de llibertat per reivindicar l’autonomia com una part integral de la dignitat humana.
D’altra banda, l’eutanàsia impedeix que el pacient continuï patint innecessàriament en rebre uns tractaments que únicament li allarguen la vida, però que no són suficientment efectius com per garantir certes millores o progressos en la cura de la malaltia.
Aquests arguments, entre d’altres, han dut als governs d’alguns països a legalitzar l’eutanàsia. Així, per exemple, a Holanda la seva pràctica és vigent des de l’any 2000, Bèlgica va regularitzar-la el 2002; a Oregon, als Estats Units, és legal des de l’any 1994; Austràlia va legalitzar-la el 1998, i la Cort Constitucional de Colòmbia va declarar que “la vida és un bé disponible”, recollint així la possibilitat de practicar-la. A Suïssa estan permeses certes pràctiques de suicidi assistit.
Però també podem trobar arguments que estan en contra de la pràctica de l’eutanàsia. En primer lloc, i seguint la tradició judeo-cristiana esmentada anteriorment, s’apel·la al caràcter sagrat de la vida: aquesta és un do que Déu ens ha atorgat als homes i, per tant, no ens pertany. Nosaltres, en canvi, pensem que cada persona és titular de la seva vida i cadascú té dret a ser-ne el protagonista fins el final. No hi ha ningú amb més dret que nosaltres mateixos per decidir sobre la nostra existència.
Una altra de les raons que es donen per tal d’oposar-se a l’eutanàsia és que els malalts que es troben en una situació com la que estem descrivint estan profundament deprimits per unes circumstàncies que els sobrepassen. Es diu que amb ajuda psicològica de bons professionals serien capaços de superar la desesperació i l’angoixa i podrien trobar-li de nou sentit a les seves vides. Estem d’acord amb què en molts casos pot ser així, però creiem que, si després d’una bona valoració pscològica (i, si cal, d’un temps de teràpia), s’arriba a la conclusió que la persona està totalment convençuda de la seva decisió, se l’hauria de deixar triar com vol acabar els seus dies. Tots coneixem el cas de Ramon Sampedro, que va quedar tetraplègic a conseqüència d’un accident i va estar durant 25 anys postrat en un llit desitjant morir perquè considerava que la vida que duia no era digna. Malgrat va quedar més que demostrat que estava en perfecte estat mental per prendre aquesta decisió, se li va negar la possibilitat de triar la seva mort i se’l va obligar a patir durant tot aquest temps perquè es va priotritzar el valor de la vida a qualsevol preu per sobre del de la seva llibertat.
També s’esgrimeix com a argument contrari a l’eutanàsia el fet que tots els metges tenen l’obligació de complir el Jurament hipocràtic que fan abans de començar a exercir la seva professió i que els impedeix desentendre’s de la salut i la vida d’un pacient.
"En el moment de ser admès entre els membres de la professió mèdica, em comprometo solemnement a consagrar la meva vida al servei de la humanitat. (…) La salut i la vida del meu pacient serà la primera de les meves preocupacions. Respectaré el secret de qui hagi confiat en mi. (…)Tindré absolut respecte per la vida humana, des de la seva concepció. (…) No admetré utilizar els meus coneixements mèdics contra les lleis de la humanitat. Faig aquestes promeses solemnement, lliurement, pel meu honor".
Nosaltres pensem que ajudar a morir algú que pateix terriblement no és actuar contra les lleis de la Humanitat, ni menysprear la seva vida, sinó un acte humanitari que expressa un respecte profund i una gran compassió envers la persona que pateix.
Hi ha persones que consideren que una mort provocada artificialment no pot ser considerada una mort digna. Aquestes persones no són capaces de posar-se en la pell de la persona que pateix i que està desitjant posar fi a la seva vida per sentir-se alliberada.
Un altre argument en contra d’aquesta pràctica és que es podria demanar l’eutanàsia per a malalts mentals. Però nosaltres hem deixat ben clar que només admetríem la seva aplicació en cas que el malalt ho demanés, amb plenes facultats mentals i en una situació de malaltia greu o de gran incapacitat que impedís que la seva vida tingués la dignitat i l’autonomia necessàries per ser considerada realment humana.
Un cas que mereix una reflexió a part seria el d’aquells nens que es trobin en estat de coma, connectats a màquines que els mantenen amb vida de forma artificial. Haurien de ser els seus pares qui decidissin si s’han de deixar morir, ajudant-los a no patir innecessàriament, com han fet els pares de l’Andrea, la nena de Galícia que ha sortit aquests dies als mitjans de comunicació? Aquesta és una qüestió complicada que, de moment, deixem de banda perquè requeriria una nova dissertació.
D’altra banda, algunes persones creuen que es podrien cometre tota una sèrie d’abusos i que, en realitat, algunes pràctiques d’eutanàsia podrien amagar darrere homicidis, interessos econòmics (relacionats amb el tràfic d’òrgans), etc. Creiem que amb una bona legislació es podrien evitar tot aquest tipus de situacions anòmales. De fet, als països on actualment està permesa l’eutanàsia, no s’hi produeixen.
Per últim, els més pessimistes van més enllà i alerten sobre el perill que podria suposar l’extensió d’una pràctica com l’eutanàsia per a l’investigació mèdica: temen que podrien disminuir els recursos destinats a la recerca de nous tractaments de determinades malalties perquè podria resultar més econòmic deixar morir les persones que les pateixen. Però, precisament perquè els metges han fet el jurament hipocràtic, hem de confiar en què sempre vetllaran per la salut dels seus pacients i es faran càrrec d’informar-los de tots els possibles tractaments, operacions, intervencions, medicaments, etc. que puguin ajudar-los a superar la malaltia o el problema físic que pateixin. És a dir, que els metges sempre oferiran recursos fins el final. I sempre s’esforçaran per trobar vies d’investigació que els permetin anar progressant en la lluita contra les malalties.
En conclusió, en el tema que ens ocupa, del que es tracta és d’establir una prioritat entre dos valors fonamentals: la vida i la llibertat. Aquells que argumenten en contra de l’eutanàsia sostenen que el dret a la vida és inviolable, independentment de les condicions d’aquesta vida o de la voluntat de la persona. En canvi, els qui argumentem a favor de l’eutanàsia sostenim que el dret a la libertat és inviolable i hi inclou el fet de disposar de la pròpia vida. Pensem que cal diferenciar entre una vida personal, humana, i una vida merament biològica, i cal acceptar que per al pacient no tota forma de vida pot tenir el mateix valor.
Quan en una situació com les que hem plantejat es demana l’eutanàsia, el millor interès d’una persona és morir i no seguir amb una vida que només li proporciona infelicitat i patiment. Per tant, en aquests casos, la mort beneficia la persona que la sol·licita, no la perjudica.
Insistim en què no estem plantejant cap acció per privar de vida qui no ho ha sol·licitat. En aquesta dissertació hem descartat totalment aquells actes d’eutanàsia que no comptin amb la manifestació de voluntat del pacient. Entenem, doncs, el concepte, en la seva vessant voluntària, apel·lant a l’autonomia de la persona i al seu dret a tenir una qualitat de vida desitjable per a ella. Aquest ha de ser un criteri determinant a l’hora de prendre la decisió, i aquesta ha d’exercir-se en virtut de la total llibertat de què disposem tots els éssers humans. Com ja hem dit abans, el dret a morir dignament és igual d’important que el dret a viure dignament.
Evidentment, totes aquestes qüestions ens portaran a reflexionar sobre l’eutanàsia (etimològicament: “bona mort”, és a dir, mort sense dolor ni patiment). Ara bé, el nostre objectiu no és parlar de les diferents maneres en què aquesta pot ser practicada (activa, passiva, etc), sinó reflexionar sobre aspectes que van més a l’arrel de la qüestió o, si es vol, que són més filosòfics, i que tenen a veure amb la llibertat de les persones i amb la seva manera d’entendre la vida i la mort.
La medicina ha progressat tant que és capaç de mantenir amb vida durant molt temps els pacients, sense preocupar-se realment per la qualitat o el sentit d’aquesta vida que s’allarga i, per tant, per la felicitat de la persona en qüestió.
Si partim de la base que un dels drets fonamentals de l’ésser humà és el de la llibertat (per anar escollint entre totes les opcions possibles que aniran dissenyant el camí de la seva vida), haurem d’afirmar que també hauria de tenir llibertat per triar, si es donés la circumstància, la pròpia mort.
El concepte de vida s’ha intentat definir moltíssimes vegades al llarg de la història, i encara avui en dia és complicat donar una definició que resumeixi i s’adapti correctament a la idea abstracta de vida humana.
Des d’un punt de vista merament biològic, es podria dir que la vida és l’existència; és a dir, la força i l’activitat interna substancial que posseeixen els éssers vius, i que els diferencia dels inerts. Per tant, podríem dir que és l’estat d’activitat dels éssers orgànics. Però també podem considerar que és l’espai de temps que transcorre des del naixement d’un animal o d’un vegetal fins el moment de la seva mort. Altres definicions presenten el concepte, centrat en l’ésser humà, com la unió del cos i de l’ànima.
Al llarg de la història, la qüestió ha preocupat també a molts filòsofs, els quals han intentat donar-hi resposta. A l’antiga Grècia, Aristòtil va puntualitzar que per poder considerar la vida humana es precisaven certs requisits, com per exemple, l’autonomia, la llibertat, la recerca de la bellesa, la política, la filosofia…
En general, per als antics grecs, una mala vida no era digna de ser viscuda i sembla ser que l’eutanàsia no els suposava cap dilema.
Epíctet també insistia en la llibertat com a la qualitat més intrínseca de la vida de les persones, i, anant més enllà, predicava la mort com una afirmació de la lliure voluntat de l’ésser humà. I Sèneca, per la seva part, deia que és preferible treure’s la vida a viure una vida sense sentit i amb patiment.
Amb l’aparició i l’expansió del cristianisme s’imposa la idea que la vida va ser donada als homes per Déu i per això no en poden disposar lliurement, ja que és a ell a qui li pertany. Per tant, l’eutanàsia serà considerada pecat.
A partir del segle XVI, alguns filòsofs com Bacon defensaran postures a favor de l’eutanàsia. Al segle XX, aquestes es van anar desenvolupant i es va generar tot un debat social, mèdic i legal.
Així doncs, veiem novament que el recolzament o l’ oposició a l’eutanàsia depenen de les creences religioses i del context sociocultural, és a dir, de com s’entengui el concepte de vida.
Nosaltres creiem que una vida, per ser considerada plenament humana, hauria de tenir unes característiques que la fessin digna als ulls de qui la viu i li permetessin gaudir d’una qualitat de vida acceptable.
En una situació de patiment (físic i/o psicològic) com a conseqüència d’una malaltia incurable, terminal, o d’un accident greu, en què la persona desitgi acabar amb la seva vida però el seu estat d’incapacitat no li ho permeti, seria moralment lícit que pògués sol·licitar l’ajuda d’una altra persona. Hauria de ser un metge autoritzat que pogués practicar un procediment que accelerés el seu procés de mort natural i li estalviés un patiment inútil.
Si, tal com indica la Declaració Universal dels Drets Humans, les persones naixem lliures i iguals en dignitat, hauríem de poder escollir com volem viure, però també com volem morir. L’acarnissament terapèutic i l’allargament artificial de la vida poden resultar indignes i inhumans.
Som totalment lliures a l’hora de decidir, sempre i quan les nostres decisions no entrin en conflicte amb la llibertat i els drets d’altres persones. En el cas que tractem, el d’un malalt terminal que deixa de trobar-li cap sentit a la seva vida, la qual ha perdut –per a ell- tota dignitat, aquest conflicte no es produeix. Per tant, té tot el dret a decidir acabar amb la seva vida. Evidentment, els familiars i coneguts de la persona patiran la seva decisió, però ella és lliure de decidir si vol continuar vivint o no. És un acte de màxima llibertat, ja que, en definitiva, es tracta de decidir sobre el més preuat que tenim cadascú de nosaltres: la pròpia vida. A més, cal pensar en el patiment psicològic (i moltes vegades també físic) que implica viure en unes condicions de total dependència dels altres, sense autonomia, sense la capacitat de valdre’s per un mateix… En aquests casos la mort esdevé, per al malalt, l’ alliberament d’un dolor inútil que impregna tots els àmbits de la seva vida i que no serveix per a una possible curació. I, per als metges que haurien d’ajudar-lo a morir, seria un acte de compassió i d’humanitat.
D’altra banda, hem de tenir en compte que, segons el principi d’autonomia del pacient, les seves opinions i decisions han de ser sempre respectades, ja que són l’expressió de l’autonomia inherent a tot ésser humà. El malalt tindria la capacitat de decidir si desitja que el mantinguin amb vida o no, sempre i quan no es tracti d’una persona amb les facultats mentals disminuïdes, o que no pugui decidir perquè es troba en coma i no hagi expressat prèviament a un Testament vital la seva voluntat en relació a aquest tema.
En aquest cas, creiem que no seria èticament correcte que algú decidís pel malalt, ja que només li correspon a ell decidir sobre la seva vida i la seva mort.
L’eutanàsia permet a la persona arribar a la mort de manera digna i tranquil·la, sense dolor, i en condicions no allargades artificialment. Aquestes porten a vegades a morir en un estat lamentable i indigne. Poder optar, si es desitja, per la pràctica de l’eutanàsia, proporciona al malalt la satisfacció de poder decidir lliurement que no vol continuar vivint en circumstàncies tan dures i degradants. El dret a morir dignament és igual d’important que el dret a viure dignament. Tothom hauria de tenir dret a disposar de la seva pròpia vida, i de llibertat per reivindicar l’autonomia com una part integral de la dignitat humana.
D’altra banda, l’eutanàsia impedeix que el pacient continuï patint innecessàriament en rebre uns tractaments que únicament li allarguen la vida, però que no són suficientment efectius com per garantir certes millores o progressos en la cura de la malaltia.
Aquests arguments, entre d’altres, han dut als governs d’alguns països a legalitzar l’eutanàsia. Així, per exemple, a Holanda la seva pràctica és vigent des de l’any 2000, Bèlgica va regularitzar-la el 2002; a Oregon, als Estats Units, és legal des de l’any 1994; Austràlia va legalitzar-la el 1998, i la Cort Constitucional de Colòmbia va declarar que “la vida és un bé disponible”, recollint així la possibilitat de practicar-la. A Suïssa estan permeses certes pràctiques de suicidi assistit.
Però també podem trobar arguments que estan en contra de la pràctica de l’eutanàsia. En primer lloc, i seguint la tradició judeo-cristiana esmentada anteriorment, s’apel·la al caràcter sagrat de la vida: aquesta és un do que Déu ens ha atorgat als homes i, per tant, no ens pertany. Nosaltres, en canvi, pensem que cada persona és titular de la seva vida i cadascú té dret a ser-ne el protagonista fins el final. No hi ha ningú amb més dret que nosaltres mateixos per decidir sobre la nostra existència.
Una altra de les raons que es donen per tal d’oposar-se a l’eutanàsia és que els malalts que es troben en una situació com la que estem descrivint estan profundament deprimits per unes circumstàncies que els sobrepassen. Es diu que amb ajuda psicològica de bons professionals serien capaços de superar la desesperació i l’angoixa i podrien trobar-li de nou sentit a les seves vides. Estem d’acord amb què en molts casos pot ser així, però creiem que, si després d’una bona valoració pscològica (i, si cal, d’un temps de teràpia), s’arriba a la conclusió que la persona està totalment convençuda de la seva decisió, se l’hauria de deixar triar com vol acabar els seus dies. Tots coneixem el cas de Ramon Sampedro, que va quedar tetraplègic a conseqüència d’un accident i va estar durant 25 anys postrat en un llit desitjant morir perquè considerava que la vida que duia no era digna. Malgrat va quedar més que demostrat que estava en perfecte estat mental per prendre aquesta decisió, se li va negar la possibilitat de triar la seva mort i se’l va obligar a patir durant tot aquest temps perquè es va priotritzar el valor de la vida a qualsevol preu per sobre del de la seva llibertat.
També s’esgrimeix com a argument contrari a l’eutanàsia el fet que tots els metges tenen l’obligació de complir el Jurament hipocràtic que fan abans de començar a exercir la seva professió i que els impedeix desentendre’s de la salut i la vida d’un pacient.
"En el moment de ser admès entre els membres de la professió mèdica, em comprometo solemnement a consagrar la meva vida al servei de la humanitat. (…) La salut i la vida del meu pacient serà la primera de les meves preocupacions. Respectaré el secret de qui hagi confiat en mi. (…)Tindré absolut respecte per la vida humana, des de la seva concepció. (…) No admetré utilizar els meus coneixements mèdics contra les lleis de la humanitat. Faig aquestes promeses solemnement, lliurement, pel meu honor".
Nosaltres pensem que ajudar a morir algú que pateix terriblement no és actuar contra les lleis de la Humanitat, ni menysprear la seva vida, sinó un acte humanitari que expressa un respecte profund i una gran compassió envers la persona que pateix.
Hi ha persones que consideren que una mort provocada artificialment no pot ser considerada una mort digna. Aquestes persones no són capaces de posar-se en la pell de la persona que pateix i que està desitjant posar fi a la seva vida per sentir-se alliberada.
Un altre argument en contra d’aquesta pràctica és que es podria demanar l’eutanàsia per a malalts mentals. Però nosaltres hem deixat ben clar que només admetríem la seva aplicació en cas que el malalt ho demanés, amb plenes facultats mentals i en una situació de malaltia greu o de gran incapacitat que impedís que la seva vida tingués la dignitat i l’autonomia necessàries per ser considerada realment humana.
Un cas que mereix una reflexió a part seria el d’aquells nens que es trobin en estat de coma, connectats a màquines que els mantenen amb vida de forma artificial. Haurien de ser els seus pares qui decidissin si s’han de deixar morir, ajudant-los a no patir innecessàriament, com han fet els pares de l’Andrea, la nena de Galícia que ha sortit aquests dies als mitjans de comunicació? Aquesta és una qüestió complicada que, de moment, deixem de banda perquè requeriria una nova dissertació.
D’altra banda, algunes persones creuen que es podrien cometre tota una sèrie d’abusos i que, en realitat, algunes pràctiques d’eutanàsia podrien amagar darrere homicidis, interessos econòmics (relacionats amb el tràfic d’òrgans), etc. Creiem que amb una bona legislació es podrien evitar tot aquest tipus de situacions anòmales. De fet, als països on actualment està permesa l’eutanàsia, no s’hi produeixen.
Per últim, els més pessimistes van més enllà i alerten sobre el perill que podria suposar l’extensió d’una pràctica com l’eutanàsia per a l’investigació mèdica: temen que podrien disminuir els recursos destinats a la recerca de nous tractaments de determinades malalties perquè podria resultar més econòmic deixar morir les persones que les pateixen. Però, precisament perquè els metges han fet el jurament hipocràtic, hem de confiar en què sempre vetllaran per la salut dels seus pacients i es faran càrrec d’informar-los de tots els possibles tractaments, operacions, intervencions, medicaments, etc. que puguin ajudar-los a superar la malaltia o el problema físic que pateixin. És a dir, que els metges sempre oferiran recursos fins el final. I sempre s’esforçaran per trobar vies d’investigació que els permetin anar progressant en la lluita contra les malalties.
En conclusió, en el tema que ens ocupa, del que es tracta és d’establir una prioritat entre dos valors fonamentals: la vida i la llibertat. Aquells que argumenten en contra de l’eutanàsia sostenen que el dret a la vida és inviolable, independentment de les condicions d’aquesta vida o de la voluntat de la persona. En canvi, els qui argumentem a favor de l’eutanàsia sostenim que el dret a la libertat és inviolable i hi inclou el fet de disposar de la pròpia vida. Pensem que cal diferenciar entre una vida personal, humana, i una vida merament biològica, i cal acceptar que per al pacient no tota forma de vida pot tenir el mateix valor.
Quan en una situació com les que hem plantejat es demana l’eutanàsia, el millor interès d’una persona és morir i no seguir amb una vida que només li proporciona infelicitat i patiment. Per tant, en aquests casos, la mort beneficia la persona que la sol·licita, no la perjudica.
Insistim en què no estem plantejant cap acció per privar de vida qui no ho ha sol·licitat. En aquesta dissertació hem descartat totalment aquells actes d’eutanàsia que no comptin amb la manifestació de voluntat del pacient. Entenem, doncs, el concepte, en la seva vessant voluntària, apel·lant a l’autonomia de la persona i al seu dret a tenir una qualitat de vida desitjable per a ella. Aquest ha de ser un criteri determinant a l’hora de prendre la decisió, i aquesta ha d’exercir-se en virtut de la total llibertat de què disposem tots els éssers humans. Com ja hem dit abans, el dret a morir dignament és igual d’important que el dret a viure dignament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario