RECOMANACIONS FILMOGRÀFIQUES

EL SHOW DE TRUMAN

• FITXA TÈCNICA 

Títol original: The Truman Show

Any: 1998

Duració: 103 min.

País: Estats Units

Director: Peter Weir

Guió: Andrew Niccol

Música: Burkhard Dallwitz

Fotografia: Peter Biziou

Intèrprets: Jim Carrey, Laura Linney, Noah Emmerich, Ed Harris, Natascha McElhone, Holland Taylor, Paul Giamatti, Adam Tomei, Harry Shearer, Brian Deleta, Philip Baker Hall, Peter Krause, O-Lan Jones

(Per entendre millor el mite de la caverna de Plató.)

Sinopsi: 

En Truman Burbank és  un home una mica ingenu que ha viscut  tota la seva vida en un poble en el que mai passava res. No obstant, de sobte, uns estranys successos comencen a fer-li sospitar que algo anormal està succeint. Tots els seus amics resulten ser actors, tota la seva ciutat és un plato de televisió, i tota la seva vida està sent filmada i emitida en directe com el reality més ambiciós de la història.

• ANÀLISI DE LA PEL·LÍCULA

-La pel·lícula ens planteja el sentit de la nostra existència, que normalment està basada en una rutin: cada dia ens preparem per a què succeeixin les mateixes coses, sempre apareixen els mateixos personatges, sembla que tot estigui programat; això és el que li passa a en Truman que, sense saber-ho, port una vda fictícia, plena de mentires, en la que ell creu ser el protagonista, el responsable de les seves accions, però no és més que un personatge secundari, una mena de titella els fils de la qual són moguts per una altra persona; i ell no acaba de ser feliç. 

-També apareix un tòpic del barroc que es coneix com "el gran teatre del mon". A través d'aquest tòpic se'ns planteja que Déu és el nostre creador, el guionista d'una obra de teatre, i que assigna a cada ésser humà un paper. Aquest paper és el que representem durant tota la nostra vida, i, si no ho fem, ens estem oposant a Déu. Per tant, això està restringint la nostra llibertat. Si actuem seguint un paper predeterminat, no som lliures. 

Jo penso que Déu no ha de ser el nostre creador, sinó que cadascú es guionista de la seva pròpia vida. Tots som lliures, escollim les nostres decisions i el camí pel que volem continuar. Som nosaltres qui escollim el tipus de persones que volem ser, qui decidim què fer en cda situació. Són les nostres decisions les que es van construint com persones. Tots estem condiconats d'alguna manera per la nostra genètica, i influenciats per la nostra cultura, per la nostra educació, però sempre tenim la possibilitat de triar entre diverses opcions possibles. Som lliures i, per tant, responsables dels nostres actes. Pretendre que Déu dirigeixi les nostres vides és admetre que careixem de llibertat i, per tant, ens eximeix de qualsevol responsabilitat.

-Tambe s'estableix un paral·lelisme entre la mort i la caiguda del teló. Això últim representa el fi de la funció, però també el fi de la nostra existència. 

-A la pel·lícula, en Kristoff respresenta el paper de Déu Per tant, apareix un simbolisme onomàstic. A més, en Kristoff es converteix en un Pigmalió, ja que acaba enamorant-se de la seva pròpia obra, de la seva estàtua, que en aquest cas és en Truman. 

-La pel·lícula relaciona la realitat i la ficció. Al món on viu en Truman tot està controlat, programat, tot és fals. 

També relaciona el destí i la llibertat personal. Al final de la pel·lícula, Truman acava optant per sortir del plató, per trencar amb el destí que li ha estat assignat, per ser lliure. 

-El film ens mostra també com els telespectadors s'evaden de la seva vida per viure la d'en Truman. 

-La pel·líula és una al·legoria d'una societat que depèn d'una realitat mediàtica, de l'ambició dels medis, que són capaços de realitzr qualsevol cosa per tal d'obtenir un benefici econòmic. Es posa així de manifest la incapacitat de buscar altres camins diferents al del espectacle. Tot és vàlid si s'obtenen els resultats buscats. "El fi justifica els medis".

-També pot interpretar-se El show de Truman com una versió moderna del mite de les cavernes de Plató. Al mite, Plató explica que un grup d'homes viuen empresonats des del seu naixement a l'interior d'una fosca cova, lligats per les cames i el coll. Els homes es veuen obligats a mirar sempre cap endavent, ja que els lligams no els permeten girar el cap. Darrere d'ells hi ha un foc encès que emana una llum. 

A part, entre el foc i els presoners hi ha un camí elevat al llarg del qual s'ha construit un mur, pel que passen uns homes portant objectes o figures, les ombres de les quals es projecten a la caverna degut al foc. 

Els cautius només aconsegueixen veure aquestes ombres i, carents d'educació, creuen que el que veuen és la realitat. 

Però quan un d'ells és alliberat i aconsegueix sortir al món exterior, contempla i aprecia la bellesa de totes les coses. 

-La paret blanca amb la què es troba al final de la pel·lícula representa el final del plató. Aquesta barrera es un simbolisme entre el límit físic (la paret en si), i el límit psicològic (Truman no pot més, no és lliure, la seva vida està limitada). 

Aquesta paret fa que ni el mar ni l'horitzó siguin infinits. 

Al final, en Truman troba unes escales per sortir del plató, que simbolitzen també un ascens cap al cel. 

  

EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS 

• FITXA TÈCNICA

Títol original: Dead Poets Society

Any: 1989

Duració: 124 min.

País: Estats Units

Director: Peter Weir

Guió: Tom Schulman

Música: Maurice Jarre

Fotografia: John Seale

Intèrprets: Robin Williams, Robert Sean Leonard, Ethan Hawke, Josh Charles, Dylan Kussman, Gale Hansen, James Waterston, Allelon Ruggiero, Norman Lloyd, Kurtwood Smith, Melora Walters, Welker White, John Cunningham, Debra Mooney, Lara Flynn Boyle

Sinopsi: 

En una elitista i estricta escola privada de Nova Anglaterra, un grup d'alumnes descobrirà la poesia, el significat del "carpe diem" -aprofitar el moment- i la importància vital de lluitar pels somnis, gràcies a un excèntric professor que desperta les seves ments per mitjà de mètodes poc covencionals. 

• ANÀLISI DE LA PEL·LÍCULA

-La primera imatge que se'ns mostra a la pel·lícula és la d'una espelma, que té la connotació metafòrica d'il·lustrar i iluminar el coneixement. És una mena de preludi del que passarà després: el senyor Keating, el nou proessor de literatura, encarnarà aquesta llum que anirà obrint pas entre les ombres d'un coneixement enquistat bsat únicament en l'autoritat de la tradició. 

-L'escola on es desenvolupa la història és una instituió elitista en la que existeixen una sèrie de normes i principis rígids i inqüestonables que tots els alumnes han d'obeir de manera cega. El lema de l'escola resumeix perfectament el seu espíritu: tradició, honor, disciplina i grandesa. A més, és una escola únicament de nois, amb professors antics que no renoven els seus mètodes pedagògics. El vestuari clàssic dels alumnesi dels professors reflecteix també aquesta mentalitat tancada: bufandes de ratlles, uniformes amb corbates, sabates elegants, trenques...

-En John Keating, vol trencar amb la tradició de l'escola, vol invadir el territori dels estudiants i fer-los seus. Per una part, els anima a pensar per si mateixos (és el sapere aude -atreveix-te a pensar- dels clàssicss llatins). En aquest sentit, els anima a superar la tradició. L'escena en la que els fa caminar per un pati per a què trobin el seu propi estil, la seva pròpia manera de caminar, la seva pròpia personalitat, és la metàfora que ell utilitza per fer-los veure la importància de convertir-se en lliurepensadors. 

-El senyor Keating no està d'acord amb el sistema tan rígid que defensa l'escola, on qualsevol innovació és vista amb desconfiança. Ell té una percepció més amplia de la realitat, i pensa que la vida ha de ser més flexible i ha de poder incorporar canvis. 

Per això comença a entusiasmar els seus alumnes amb la possibilitat de contemplar el món de forma més creativa. I ho fa utilitzant la poesia com a font d'inspiració. Els ofereix pautes per a què puguin anar creant el seu propi coneixement, desperta la seva curiositat per aprendre i aconsegueix que adquireixin la capacitat d'aplicar allò que han après a situacions reals de la seva vida quotidiana. 

  

-El nou professor també els recorda que la vida és breu i que ara que són joves és el moment per fer el que desitgen. Insisteix en la màxima llatina del carpe diem: tot és efímer i s'ha de viure el present intensament. 

-Un dels poemes que recita en John és Oh capità, el meu capità, amb el qual Walt Withman va rendir homenatge al president dels Estats Units Abraham Lincoln, després dels seu assassinat el 1865. En ell s'apepl·la al lideratge i a la superació personal. Intenta fer veure als alumnes que tots portem a dins alguna cosa molt valuosa i que han de lluitar per atrapar allò amb el que somien. "L'essencial és invisibe als ulls". 

-Els alumnes descobreixen les reunions del club dels poetes morts a l'anuari del professor, i decideixen emular el passat d'aquest, per sentir-se diferents. Així que creen una mena de secta que es reuneix a una cova secreta, on es senten protegits i allunyats de les restriccions imposades per l'escola. 

-En Neil, el protagonista, decideix seguir la seva vocació, el teatre, en contra dels desitjos del seu pare, que pensa que actuar és una pèrdua de temps. El seu progenitor esperava que el seu fill estudiés medicina, una carrera de prestigi per fer així realitat el que ell no havia pogut fer qua era jove. El pare projecta li projecta la seva pròpia frustració per no have pogut complir els seus somnis. 

En una escena de la pel·lícula, en Neil es rebel·la i interpreta un dels papers principals en una obra de Shakespeare. El seu pare no és capaç de reconèixer el seu talent. El noi li diu: "he actuat bé", a l'obra i a la vida. 

Tanta pressió el supera, i acaba optant per suicidar-se, ja que pateix un enfrontament entre el que ell desitja i el que el seu pare li exigeix. En aquest moment apareixen molts elements propis del romanticisme: el suicidi com a única via d'escapament de la realitat que turmenta l'idividu, o com l'expressió d'un acte de total llibertat; la nit, la boira, el paisatge nevat, fred i gelat, que simbolitza la mort, etc. 

En Neil deixa la corona que havia portant durant l'obra sobre l'ampit de la finestra, com un signe de victòria per haver-se rebel·lat i haver fet el que li agrada per un cop a la vida, però també com un signe de rendició i derrota davant el seu pare. Quan baixa al despatx del seu pare per fer-se amb la pistola, està descendint a l'Infern. 

MAR ADENTRO 

• FITXA TÈCNICA 

Títol original: Mar adentro

Any: 2004

Duració: 125 min.

País: Espanya

Director: Alejandro Amenábar

Guió: Alejandro Amenábar, Mateo Gil

Música: Alejandro Amenábar

Fotografia: Javier Aguirresarobe

Intèrprets: Javier Bardem,  Belén Rueda, Lola Dueñas, Mabel Rivera, Clara Segura, Joan Dalmau, Tamar Novas, Josep Maria Pou, Celso Bugallo, Frances Garrido 

Sinopsi: 

En Ramón porta gairebé trenta anys postrat en un llit al cuidat de la seva família. La seva única finestra al món és la de la seva habitació, que dóna al mar, on va patir l'accident que va interrompre la seva joventut. Des d'aleshores, el seu únic desig és morir dignament. A la seva vida exergeixen una gran  influència dues dones: la Júlia, una advocada que suporta la seva causa, i la Rosa, una veïna que intenta convèncer-lo de què viure val la pena. Però també elles, cautivades per la lluminosa personalitat d'en Ramón, es replantejaran els principis que regeixen les seves vides. Ell sap que únicament qui l'estima de debò l'ajudarà a emprendre el seu últim viatge. 

-La pel·lícula està basada en un cas real, el de Ramón Sampedro, un jove que va patir un accident quan va saltar a l'aigua des d'unes roques, la qual cosa fa ver que quedés tetraplègic i estirat a un llit durant uns trenta anys. En Ramón va demanar la mort assistida mitjançant l'aplicació de l'eutanàsia. Com que no se li va voler concedir, va recórrer a l'ajuda d'una amiga seva, la Ramona Maneiro, per poder-se suicidar. 

-La Ramona va ser detinguda dies després d'haver-se produït la mort de Sampedro. Set anys més tard, ella mateixa va reconèixer que havia facilitat a en Ramón l'accés al verí que va provocar-li la mort, i que havia gravat el vídeo on el seu amic pronunciava les seves últimes paraules. 

-Aquesta pel·lícula ajuda a comprendre la importància del dret a morir dignament, del dret a decidir com volem viure però també com volem morir, de l'empatia i la responsabilitat envers els altres, etc. 
Ens fa entendre millor el concepte d'eutanàsia, les condicions en les que es troben les persones que la demanen, com es senten... 

(Si vols saber més sobre aquest tema, ves a l'apartat de la dissertació)

ÀGORA

• FITXA TÈCNICA

Títol original: Ágora

Any: 2009

Duració: 126 min.

País: Espanya

Director: Alejandro Amenábar

Guió: Alejandro Amenábar, Mateo Gil

Música: Daro Marianelli

Fotografia: Xavi Giménez

Intèrprets: Rachel Weisz, Max Minghella, Ashraf Barhom, Oscar Isaac, Michael Lonsdale, Rupert Evans, Homayoun Ershadi, Richard Durden, Sami Samir, Manuel Cauchi, Oshri Cohen 

Sinopsi: 

Al segle IV, Egipte era una província de l'imperi Romà. La ciutat més important, Alexandria, s'havia convertit en l'últim balauard de la cultura enfront un món en crisis, dominat per la confusió i la violència. L'any 391, hordes de fanàtics van acarnissar-se amb la llegendària bblioteca d'Alexandria. Atrapada darrere els seus murs, la brillant astrònoma Hypatia, filòsofa i atea, lluita per salvar la saviesa del món antic, sense percebre que el seu jove esclau Davo es debat entre l'amor que li professa en secret i la llibertat que podria aconseguir unint-se a l'imparable ascens del Cristanisme. 

La pel·lícula és un cant a la llibertat de pensament, a l'esperit crític que no accepta prejudicis ni presupòsits i que no dubta en qüestionar la tradició en nom de la raó.

A més, ens mostra una visió de la dona a l'Antiguitat diferent a la que normalment ens arriba. Es tracta d'una dona culta, amb grans inquietuds intel·lectuals que no es deixa atemorir per la societat masclista de l'època.