ARISTÒTIL I LA TEORIA HILEMÒRFICA

Aristòtil estableix que qualsevol objecte particular o substància que té existència per si sol està constituit per dos elements, dependents l'un del l'altre. Per una banda, tenim la matèria (hylé) i per una altra la forma (morphé).

La matèria respon a la pregunta "de què està fet?". És indeterminada (no té cap concreció), i concreta o individualitza la forma. 

Aquesta última respon a la pregunta "què és?", i es correspon amb l'essència universal, el concepte genèric o la idea. La forma determina la matèria (li posa límits). 

Si apliquem la teoria hilemòrfica en els éssers humans, la matèria serien les cèl·lules que componen el cos, i, la forma, l'ànima. 

Com que aquests dos elements no són independents l'un de l'altre, quan el cos deixa de funcioar (és a dir, l'ésser mor), l'ànima també ho fa. Per tant, aquesta teoria rebutja el principi d'inmortalitat de l'ànima i defensa que aquesta no té una existència separada del cos.

Aristòtil, en la seva fíica aristotèlica, estableix també un altre significat de l'ànima: és el principi de moviment, Els éssers animats porten el prinipi de moviment a dins, i per tnt són capaços de moure's per si sols; els éssers inanimats, en canvi, no porten el principi de moviment a dins, i han de ser moguts per un ésser animat. 

Per últim, cal parlar de què aquestes substàncies poden canviar, i ho fan mitjançant dos tipus de canvis: l'accidental (si la substància canvia de lloc, volum o nombre), i el substancial (tot i que la matèria és la mateixa, la forma de la substància varia). 

PUGEN O BAIXEN?

Aquesta imatge representa l'escala de Penrose, coneguda també com "escala infinita" o "escala impossible". És una il·lusió òptica creada pels matemàtics anglesos Lionel Penrose i el seu fill Roger Penrose. 

Consistex en la representació bidimensional d'unes escales que canvien la seva direcció 90 graus quatre vegades, al temps que donen la sensació de què pugen o baixen a la vegada. Si seguim qualsevol dels personatges veurem que baixem o pugem (depenent la perspectiva com ho mirem) prolongant-nos fins l'infinit. Això és degut a que l'escala s'uneix a sí mateixa, i per això no té ni principi ni fi.

Aquesta escala és un exemple d'una realitat possible representable. És a dir: és una realitat que no existeix físicament, però sí que pot ser representada en dues dimensions. 

DESCARTES I EL DUBTE METÒDIC

(La Haye, França, 1596 - Estocolm, Suècia, 1650). Va ser un filòsof i matemàtic francès. És considerat pare de la flosofia moderna, i iniciat del racionalisme. Va proposar-se construir una nova filosofia sobre la base de la raó i amb l'eficaç metodologia de les matemàtiques. Igual que Galileu, va patir la persecució degut a les seves idees. 

FILOSOFIA DE DESCARTES

Destaquen de Descartes les obres Meditacions metmòrfiques (tractat en llatí) i El discurs del mètode (obra de divulgació escrita en francès). En elles es dedic a explicar el sistema filosòfic que va emprar amb l'objectiu de desenmascarar les evidències i certeses que componen la ciència, conegut com el "dubte metòdic".  Aquest projecte consisteix en 

posar en dubte tots els seus coneixements adquirits o heretats, els sentits, els principis matemàtics i, fins i tot, la seva existència i la del món. Per tal de forçar-se a dubtar, imagina la presència d'un "geni maligne", que és un ésser superior que l'enganya sobre totes les coses. 

El primer que observa Descartes és que no pot dubtar de què ell mateix està dubtant. És a dir: troba una primera certesa absoluta, la res cogitans, que és una subtància pensant. Cogito ergo sum, que vol dir "penso, llavors existeixo". Ja té la primera conclusió: partim d'un "jo", d'un subjecte, que té existència per si mateix i que dubta, pensa. 

El segon que es planteja Descartes és que aquest "jo" viu en un món. Per tant, és necessària la distinció entre sujecte i món (substància extensa o res extensa). Com que ell s'ha proposat dubtar de tot, no pot creure que aquest món sigui real. Necessita que una tercera substància verifiqui l'existència d'aquest món. 

Aquesta tercera substància (substància infnita o res infinita) és un Déu metafísic que, pel seu caràcer bo, és incapaç d'enganyar-lo sobre res o inculcar-li idees incorrectes. D'aquesta manera, justifica l'existència del món.