L'ESCOLA D'ATENES

Una de les manifestacions més perfectes del classicisme renaixentista és L'Esola d'Atenes (1508-1511), d'un dels màxims exponents de la pintura del Cinquecento, Rafael Sanzio (1483-1520). La pintura representa la Filosofia, la via humana per accedir al coneixement, en contraposició a la Teologia, basada en la inspiració divina. 

DOCUMENTACIÓ GENERAL 

TÍTOL: L'Escola d'Atenes

AUTOR: Rafael (1483-1520)

ESTIL: Renaixement 

TÈCNICA: Fresc

SUPORT: 7,72 m 

LOCALITZACIÓ: Sala de la Signatura, Vaticà, Roma

El quadre s'enmarca en l'interior d'un ampli profund temple d'inspiració romana, en el qual es troben reunides un grn nombre de persones de l'Antiguitat, filòsofs i científics. El marc arquitectònic en què s'engloba el quadre consisteix en una gran nau amb volta de canó amb cassetons. 

Davant de l’edifici hi ha quatre esglaons, damunt dels quals es distribueixen els personatges formant una mena de semicercle al voltant de les figures centrals de la composició: Plató i Aristòtil, els filòsofs grecs més importants segons els humanistes. Aquestes dues figures queden enmarcades sota un arc de mig punt que representa el punt més llunyà, anomenat punt de fuga. A més a més, el cel blau que es veu deut a la inconclusió de l'edifici els fa de fons. Plató porta a les mans el Timeu, un dels seus Diàlegs més significatius, i amb el dit aixecat ens assenyala el cel, el món de les idees. Al seu costat, Aristòtil sosté un volum de l’Ètica i estén la seva mà dreta cap al terra, assenyalant la realitat. D’aquesta manera, Rafael vol mostrar l’oposició de la platònica teoria de les idees amb el racionalisme i l’empirisme predicats per Aristòtil.

Aquests dos persontes són els únics que transmeten tranqul·litat en contrast amb la resta, que discuteixen, es mouen. etc. 

Presidint la presència dels filòsofs, s’alcen les figures de Pal·las, Atenea i Apol·lo, les divinitats protectores del pensament i les arts.

       

Plató                                                Aristòtil

Al voltant de les figures centrals podem observar una selecció dels filòsofs de l’antiguitat: Sòcrates, Heràclit, Pitàgores, Anaxàgores, Protàgores, Euclides… És a dir, les diferents esferes del saber agrupades des de l’edat mitjana en el Trivium i el Quadrivium, els estudis de preparació a la filosofia (entesa com a ciència del saber) i la teologia (entesa com a ciència o estudi de Déu) en els centres d’ensenyament medievals.

La idea d'horitzontalitat que transmet la disposició dels personatges té, per tant, una possible correspondència amb la representació de les set Arts Liberals. En primer pla, a l'esquerra, trobem Gramàtica, Aritmètica i Música; a la dreta, Geometria i Astronomia, i, a dalt de les escales, Retòrica i Dialèctica. 

Set Arts Liberals 

Amb aquesta representació, la saviesa clàssica estava lligada al món humanista i renaixentista de l’època. I aquest lligam intel·lectual entre els móns clàssic i renaixentista es fa evident en observar els rostres dels filòsofs, que són representacions dels artistes del període: Leonardo da Vinci presta el seu rostre a Plató, Bramante a Euclides, Miquel Àngel a Heràclit, Perugino a Protògenes, i Rafel es presenta a si mateix com Apel•les, el més important dels pintors clàssics… Només la figura d’Aristòtil s’inspira directament en el bust hel·lenístic que es conserva en el Museu de les Termes.

La unitat i equilibri compositiu destaquen en l’obra de Rafael. D’una banda, els personatges es mostren dinàmics (es mouen en totes direccions i gesticulen, discuteixen, ensenyen, raonen, etc.) i les seves actituds arriben a ser agitades. Ara bé, l’estricta perspectiva lineal del marc arquitectònic determina la sensació estàtica del conjunt, a la vegada que li dóna un equilibri perfecte i una gran coherència. 

PERSONATGES:

1. PITÀGORES (matemàtic)

Pitàgores escriu en un llibre envoltat d'un grup d'observadors. Un d'ells (ANAXIMANDRE) pren nota d'allò que el mestre està escrivint. AVERROES, dret i amb un turbant, observa atentament el que fa el matemàtic. 

Pitàgores representa l'Aritmètica i la Música. 

2. PARMÈNIDES

Es troba dret al costat de Pitàgores, i sembla que vulgui mostrar-li alguna cosa d'un escrit que té a les mans. 

3. DIÒGENES EL CÍNIC

Aquest filòsof rebutjava les possessions terrenals i les convencions socials. Es per això que està estirat al mig de l'escala, ignorant tot el que succeeix al seu voltant. 

4. HERÀCLIT

Es troba situat al peu de l'escala, i introdueix la composició. Apareix pensatiu i quiet, tot i que la idea central del seu pensament és el moviment perpetu. 

El rostre d'aquest personatge està inspirat en el de l'artista Miquel Àngel. Precisament per axò, es recolza en un bloc de marbrre, símbol de la seva escultura. 

      

5. EPICUR

El filòsof Epicur veteix una túnica de color blau cel, i llegeix un llibre que li sosté un nen petit Per a ell, la felicitat residia en la recerca dels plaers de l'esperit. 

6. SÒCRTES

Va vestit amb una túnica marró i exposa les seves idees a un grup de persones. 

7. ALEXANDRE EL GRAN

Vestit amb armadura i portnt una espasa, escola atentament a Sòcrtes. 

Alexandre havia estat deixeble d'Aristòtil.

8. HEPÀTIA D'ALEXANDRIA

L'única dona de la composició vesteix una túnica blanca i mira fixament l'espectador. 

9. EUCLIDES (representant de la Geometria)

Està dibuxant en una pissarra una figura geomètrica amb un compàs, i envoltat d'una sèrie de deixebles. 

Euclides porta la cara del'arqutecte Bramante, que inspirà tota l'arquitecra en la qual s'enmarca el fresc. 

10. PTOLOMEU

Es troba d'esquena a l'espectador, duu una corona i sosté la bola del món, símbol de la seva teoria que defensava que la Terra era el centre de l'univers. 

11. ZOROASTRE (profeta)

Es troba davant de Ptolomeu i sosté l'esfera de l'univers.

12. RAFAEL

El pintor va autoretratar-se en la seva obra. És el jove que apareix amb un barret negre i mirant a l'espectador. 

13. SODOMA

Artista i amic de Rafael, situat just al costat del pintor. 

14. PLOTÍ

Gran teòric de l'art de finals del món antic, que deia que l'art havia de fugir d'imitar la realitat. 

15. ESTÀTUES D'APOL·LO I MINERVA

      

Apareixen a cada costat del fresc, i donen pas al fons arquitectònic que marca la profunditat de l'escena. 

   

L'ART A L'ANTIGA GRÈCIA

L'ART COM A PERFECCIÓ

L'Art greg, també conegut amb el nom d'Art clàssic, és l'estl elaborat pels antics artistes grecs, caracteritzat per la búsqueda de la bellesa ideal.

Les característiques que definexen aquest art  són les següents:

• Fa aparèixer un idealsme estètic que busca representar una visió idílica de la bellesa
• Representa la proporció i l'equilibri, que ajuden a destacar el concepte de perfecció estètica

L'art greg es caracteritza per la recerca de la perfecció, l'equilibri, l'harmonia, la qualitat, etc. És un art ple de sinceritat, noblesa, força i delicadesa. 

        

• No té un caràcter pràctic sinó decoratiu
• Es preocupa per repesentar una visió idealitzada del cos humà

És un art essencialment humà (es preocupa per exaltar les qualitats humanes).

• Imita la naturalesa amb una visió idealitzada d'aquesta

A l'Antiga Grècia, l'art buscava la imitació de la natura a través de la MIMESIS aristotèlica. Aquest concepte pròpiament estètic va ser definit a partir d'Aristòtil com a "la imitació de la naturalesa com a fi essencial de l'art", i és l'antònim de DIÈGESIS. Així com la mimesis és una imitació o un model d'allò que l'artista veu en la naturalesa i es decideix a plasmar en una obra d'art, la diègesis és una explicació o reflexió sobre els somnis i les fantasies de l'artista, allò que aquest expressa lliure, cretiva i directament. 

• No busca ser un instrument de propaganda, sinó un vehicle de plaer estètic

Degut a tots aquests aspectes formals (perfecció, equilibri, harmonia, qualitat, etc.) les experiènces estètiques que experimentem a l'hora d'observar una obra grega ens produeixen plaer, ens fan oblidar-nos de nosaltres mateixos, alteren la nostra vivència del temps i transformen la nostra visió de la realitat. 

          

• Utilitza la raó de les mesures matemàtiques  per tal de representar la proporció ideal en les obres d'art. 

El CÀNON és la mesura justa entre les parts o els elements d'una escultura clàssica. La bellesa era el resultat de tota una sèrie de càlculs matemàtics, mesures i proporcions. A l'Antiga Grèia s'entenia el cos humà com l'ideal de bellesa en el qual totes les parts havien de guardar una proporció harmònica entre si. Per tant, un cos era considerat bell quan totes les parts eren proporcionals a la figura sencera i mantenien una simetria concreta. El cànon de bellesa establex que el coshumà, per tal de ser perfecte, ha de mesurar set vegades el cap. 

  

Un altre concepte important que cal destacar referent a l'art greg és el de CATARSIS, que vol dir literalment "purificació de l'ànima". Aristòtil, en el seu llibre Poètica, analitza la tragèdia grega (un tipus de gènere teatral). Considera que aquesta intenta reproduir sentiments humans. Els espectadors s'emocionen al veure l'obra representada, s'identifiquen amb els personatges que hi apareixen, i això els permet alliberar tota la seva angoixa i purificar-se. 

NATURA I CULTURA

L'ésser humà és un animal cultural. La cultura permet que ens adaptem a la natura a través del llenguatge simbòlic. 

Els nostres gens ens determinen biològicament com a persones. No naixem com un paper en blanc, sinó que ja disposem de tota la informació que porten els nostres gens a tavés de la selecció natural. Però la naturalesa humana no és tot el que som. La naturalesa és el conjunt de trets que posseïm els éssers humans en comú.  

La nostra natura està grabada en el nostre genoma, present des de la formació del zigot, i no canviarà al llarg de la nostra vida. Tal com diu Jesús Mosterín, "la natura és tot allò que fem perquè estem pre-programats genèticament per fer". 

Però per sobre de la nostra naturalesa biològica, el que realment ens defineix com a persones són els factors d'aprenentatge social, les nostres accions, conductes, hàbits, moral, creences, etc. És a dir: allò que anomenem cultura. 

El filòsof espanyol Jesús Mosterín defineix cultura com "tot allo que hem après a fer per la nostra pròpa voluntat". 

En conclusió, la diferència principal entre natura i cultura és allò congènit (els gens) i allò adquirit (els memes); entre allò emmagatzemat al genoma, l'òrgan de la naturalesa, i el cervell, l'òrgan de la cultura. 

Els humans provenim dels primats, que, a través d'una sèrie de transformcions que coneixem degut als fòssils, han anat desenvolupant les característiques biològiques de l'homínid actual. Totes les transformacions anatòmiques que ens diferencien dels primats formen part del procés d'hominització. 

Els trets més significatius que ens distingeixen dels primats són el bipedisme, el desenvolupament de la cavtat cranial, i la reducció de la mandíbula, que ha permès l'aparició del llenguatge. Els éssers humans som els únics animals que tenim la capacitat de comunicar-nos mitjançant el llenguatge verbal. 

       

RECOMANACIONS FILMOGRÀFIQUES

EL SHOW DE TRUMAN

• FITXA TÈCNICA 

Títol original: The Truman Show

Any: 1998

Duració: 103 min.

País: Estats Units

Director: Peter Weir

Guió: Andrew Niccol

Música: Burkhard Dallwitz

Fotografia: Peter Biziou

Intèrprets: Jim Carrey, Laura Linney, Noah Emmerich, Ed Harris, Natascha McElhone, Holland Taylor, Paul Giamatti, Adam Tomei, Harry Shearer, Brian Deleta, Philip Baker Hall, Peter Krause, O-Lan Jones

(Per entendre millor el mite de la caverna de Plató.)

Sinopsi: 

En Truman Burbank és  un home una mica ingenu que ha viscut  tota la seva vida en un poble en el que mai passava res. No obstant, de sobte, uns estranys successos comencen a fer-li sospitar que algo anormal està succeint. Tots els seus amics resulten ser actors, tota la seva ciutat és un plato de televisió, i tota la seva vida està sent filmada i emitida en directe com el reality més ambiciós de la història.

• ANÀLISI DE LA PEL·LÍCULA

-La pel·lícula ens planteja el sentit de la nostra existència, que normalment està basada en una rutin: cada dia ens preparem per a què succeeixin les mateixes coses, sempre apareixen els mateixos personatges, sembla que tot estigui programat; això és el que li passa a en Truman que, sense saber-ho, port una vda fictícia, plena de mentires, en la que ell creu ser el protagonista, el responsable de les seves accions, però no és més que un personatge secundari, una mena de titella els fils de la qual són moguts per una altra persona; i ell no acaba de ser feliç. 

-També apareix un tòpic del barroc que es coneix com "el gran teatre del mon". A través d'aquest tòpic se'ns planteja que Déu és el nostre creador, el guionista d'una obra de teatre, i que assigna a cada ésser humà un paper. Aquest paper és el que representem durant tota la nostra vida, i, si no ho fem, ens estem oposant a Déu. Per tant, això està restringint la nostra llibertat. Si actuem seguint un paper predeterminat, no som lliures. 

Jo penso que Déu no ha de ser el nostre creador, sinó que cadascú es guionista de la seva pròpia vida. Tots som lliures, escollim les nostres decisions i el camí pel que volem continuar. Som nosaltres qui escollim el tipus de persones que volem ser, qui decidim què fer en cda situació. Són les nostres decisions les que es van construint com persones. Tots estem condiconats d'alguna manera per la nostra genètica, i influenciats per la nostra cultura, per la nostra educació, però sempre tenim la possibilitat de triar entre diverses opcions possibles. Som lliures i, per tant, responsables dels nostres actes. Pretendre que Déu dirigeixi les nostres vides és admetre que careixem de llibertat i, per tant, ens eximeix de qualsevol responsabilitat.

-Tambe s'estableix un paral·lelisme entre la mort i la caiguda del teló. Això últim representa el fi de la funció, però també el fi de la nostra existència. 

-A la pel·lícula, en Kristoff respresenta el paper de Déu Per tant, apareix un simbolisme onomàstic. A més, en Kristoff es converteix en un Pigmalió, ja que acaba enamorant-se de la seva pròpia obra, de la seva estàtua, que en aquest cas és en Truman. 

-La pel·lícula relaciona la realitat i la ficció. Al món on viu en Truman tot està controlat, programat, tot és fals. 

També relaciona el destí i la llibertat personal. Al final de la pel·lícula, Truman acava optant per sortir del plató, per trencar amb el destí que li ha estat assignat, per ser lliure. 

-El film ens mostra també com els telespectadors s'evaden de la seva vida per viure la d'en Truman. 

-La pel·líula és una al·legoria d'una societat que depèn d'una realitat mediàtica, de l'ambició dels medis, que són capaços de realitzr qualsevol cosa per tal d'obtenir un benefici econòmic. Es posa així de manifest la incapacitat de buscar altres camins diferents al del espectacle. Tot és vàlid si s'obtenen els resultats buscats. "El fi justifica els medis".

-També pot interpretar-se El show de Truman com una versió moderna del mite de les cavernes de Plató. Al mite, Plató explica que un grup d'homes viuen empresonats des del seu naixement a l'interior d'una fosca cova, lligats per les cames i el coll. Els homes es veuen obligats a mirar sempre cap endavent, ja que els lligams no els permeten girar el cap. Darrere d'ells hi ha un foc encès que emana una llum. 

A part, entre el foc i els presoners hi ha un camí elevat al llarg del qual s'ha construit un mur, pel que passen uns homes portant objectes o figures, les ombres de les quals es projecten a la caverna degut al foc. 

Els cautius només aconsegueixen veure aquestes ombres i, carents d'educació, creuen que el que veuen és la realitat. 

Però quan un d'ells és alliberat i aconsegueix sortir al món exterior, contempla i aprecia la bellesa de totes les coses. 

-La paret blanca amb la què es troba al final de la pel·lícula representa el final del plató. Aquesta barrera es un simbolisme entre el límit físic (la paret en si), i el límit psicològic (Truman no pot més, no és lliure, la seva vida està limitada). 

Aquesta paret fa que ni el mar ni l'horitzó siguin infinits. 

Al final, en Truman troba unes escales per sortir del plató, que simbolitzen també un ascens cap al cel. 

  

EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS 

• FITXA TÈCNICA

Títol original: Dead Poets Society

Any: 1989

Duració: 124 min.

País: Estats Units

Director: Peter Weir

Guió: Tom Schulman

Música: Maurice Jarre

Fotografia: John Seale

Intèrprets: Robin Williams, Robert Sean Leonard, Ethan Hawke, Josh Charles, Dylan Kussman, Gale Hansen, James Waterston, Allelon Ruggiero, Norman Lloyd, Kurtwood Smith, Melora Walters, Welker White, John Cunningham, Debra Mooney, Lara Flynn Boyle

Sinopsi: 

En una elitista i estricta escola privada de Nova Anglaterra, un grup d'alumnes descobrirà la poesia, el significat del "carpe diem" -aprofitar el moment- i la importància vital de lluitar pels somnis, gràcies a un excèntric professor que desperta les seves ments per mitjà de mètodes poc covencionals. 

• ANÀLISI DE LA PEL·LÍCULA

-La primera imatge que se'ns mostra a la pel·lícula és la d'una espelma, que té la connotació metafòrica d'il·lustrar i iluminar el coneixement. És una mena de preludi del que passarà després: el senyor Keating, el nou proessor de literatura, encarnarà aquesta llum que anirà obrint pas entre les ombres d'un coneixement enquistat bsat únicament en l'autoritat de la tradició. 

-L'escola on es desenvolupa la història és una instituió elitista en la que existeixen una sèrie de normes i principis rígids i inqüestonables que tots els alumnes han d'obeir de manera cega. El lema de l'escola resumeix perfectament el seu espíritu: tradició, honor, disciplina i grandesa. A més, és una escola únicament de nois, amb professors antics que no renoven els seus mètodes pedagògics. El vestuari clàssic dels alumnesi dels professors reflecteix també aquesta mentalitat tancada: bufandes de ratlles, uniformes amb corbates, sabates elegants, trenques...

-En John Keating, vol trencar amb la tradició de l'escola, vol invadir el territori dels estudiants i fer-los seus. Per una part, els anima a pensar per si mateixos (és el sapere aude -atreveix-te a pensar- dels clàssicss llatins). En aquest sentit, els anima a superar la tradició. L'escena en la que els fa caminar per un pati per a què trobin el seu propi estil, la seva pròpia manera de caminar, la seva pròpia personalitat, és la metàfora que ell utilitza per fer-los veure la importància de convertir-se en lliurepensadors. 

-El senyor Keating no està d'acord amb el sistema tan rígid que defensa l'escola, on qualsevol innovació és vista amb desconfiança. Ell té una percepció més amplia de la realitat, i pensa que la vida ha de ser més flexible i ha de poder incorporar canvis. 

Per això comença a entusiasmar els seus alumnes amb la possibilitat de contemplar el món de forma més creativa. I ho fa utilitzant la poesia com a font d'inspiració. Els ofereix pautes per a què puguin anar creant el seu propi coneixement, desperta la seva curiositat per aprendre i aconsegueix que adquireixin la capacitat d'aplicar allò que han après a situacions reals de la seva vida quotidiana. 

  

-El nou professor també els recorda que la vida és breu i que ara que són joves és el moment per fer el que desitgen. Insisteix en la màxima llatina del carpe diem: tot és efímer i s'ha de viure el present intensament. 

-Un dels poemes que recita en John és Oh capità, el meu capità, amb el qual Walt Withman va rendir homenatge al president dels Estats Units Abraham Lincoln, després dels seu assassinat el 1865. En ell s'apepl·la al lideratge i a la superació personal. Intenta fer veure als alumnes que tots portem a dins alguna cosa molt valuosa i que han de lluitar per atrapar allò amb el que somien. "L'essencial és invisibe als ulls". 

-Els alumnes descobreixen les reunions del club dels poetes morts a l'anuari del professor, i decideixen emular el passat d'aquest, per sentir-se diferents. Així que creen una mena de secta que es reuneix a una cova secreta, on es senten protegits i allunyats de les restriccions imposades per l'escola. 

-En Neil, el protagonista, decideix seguir la seva vocació, el teatre, en contra dels desitjos del seu pare, que pensa que actuar és una pèrdua de temps. El seu progenitor esperava que el seu fill estudiés medicina, una carrera de prestigi per fer així realitat el que ell no havia pogut fer qua era jove. El pare projecta li projecta la seva pròpia frustració per no have pogut complir els seus somnis. 

En una escena de la pel·lícula, en Neil es rebel·la i interpreta un dels papers principals en una obra de Shakespeare. El seu pare no és capaç de reconèixer el seu talent. El noi li diu: "he actuat bé", a l'obra i a la vida. 

Tanta pressió el supera, i acaba optant per suicidar-se, ja que pateix un enfrontament entre el que ell desitja i el que el seu pare li exigeix. En aquest moment apareixen molts elements propis del romanticisme: el suicidi com a única via d'escapament de la realitat que turmenta l'idividu, o com l'expressió d'un acte de total llibertat; la nit, la boira, el paisatge nevat, fred i gelat, que simbolitza la mort, etc. 

En Neil deixa la corona que havia portant durant l'obra sobre l'ampit de la finestra, com un signe de victòria per haver-se rebel·lat i haver fet el que li agrada per un cop a la vida, però també com un signe de rendició i derrota davant el seu pare. Quan baixa al despatx del seu pare per fer-se amb la pistola, està descendint a l'Infern. 

MAR ADENTRO 

• FITXA TÈCNICA 

Títol original: Mar adentro

Any: 2004

Duració: 125 min.

País: Espanya

Director: Alejandro Amenábar

Guió: Alejandro Amenábar, Mateo Gil

Música: Alejandro Amenábar

Fotografia: Javier Aguirresarobe

Intèrprets: Javier Bardem,  Belén Rueda, Lola Dueñas, Mabel Rivera, Clara Segura, Joan Dalmau, Tamar Novas, Josep Maria Pou, Celso Bugallo, Frances Garrido 

Sinopsi: 

En Ramón porta gairebé trenta anys postrat en un llit al cuidat de la seva família. La seva única finestra al món és la de la seva habitació, que dóna al mar, on va patir l'accident que va interrompre la seva joventut. Des d'aleshores, el seu únic desig és morir dignament. A la seva vida exergeixen una gran  influència dues dones: la Júlia, una advocada que suporta la seva causa, i la Rosa, una veïna que intenta convèncer-lo de què viure val la pena. Però també elles, cautivades per la lluminosa personalitat d'en Ramón, es replantejaran els principis que regeixen les seves vides. Ell sap que únicament qui l'estima de debò l'ajudarà a emprendre el seu últim viatge. 

-La pel·lícula està basada en un cas real, el de Ramón Sampedro, un jove que va patir un accident quan va saltar a l'aigua des d'unes roques, la qual cosa fa ver que quedés tetraplègic i estirat a un llit durant uns trenta anys. En Ramón va demanar la mort assistida mitjançant l'aplicació de l'eutanàsia. Com que no se li va voler concedir, va recórrer a l'ajuda d'una amiga seva, la Ramona Maneiro, per poder-se suicidar. 

-La Ramona va ser detinguda dies després d'haver-se produït la mort de Sampedro. Set anys més tard, ella mateixa va reconèixer que havia facilitat a en Ramón l'accés al verí que va provocar-li la mort, i que havia gravat el vídeo on el seu amic pronunciava les seves últimes paraules. 

-Aquesta pel·lícula ajuda a comprendre la importància del dret a morir dignament, del dret a decidir com volem viure però també com volem morir, de l'empatia i la responsabilitat envers els altres, etc. 
Ens fa entendre millor el concepte d'eutanàsia, les condicions en les que es troben les persones que la demanen, com es senten... 

(Si vols saber més sobre aquest tema, ves a l'apartat de la dissertació)

ÀGORA

• FITXA TÈCNICA

Títol original: Ágora

Any: 2009

Duració: 126 min.

País: Espanya

Director: Alejandro Amenábar

Guió: Alejandro Amenábar, Mateo Gil

Música: Daro Marianelli

Fotografia: Xavi Giménez

Intèrprets: Rachel Weisz, Max Minghella, Ashraf Barhom, Oscar Isaac, Michael Lonsdale, Rupert Evans, Homayoun Ershadi, Richard Durden, Sami Samir, Manuel Cauchi, Oshri Cohen 

Sinopsi: 

Al segle IV, Egipte era una província de l'imperi Romà. La ciutat més important, Alexandria, s'havia convertit en l'últim balauard de la cultura enfront un món en crisis, dominat per la confusió i la violència. L'any 391, hordes de fanàtics van acarnissar-se amb la llegendària bblioteca d'Alexandria. Atrapada darrere els seus murs, la brillant astrònoma Hypatia, filòsofa i atea, lluita per salvar la saviesa del món antic, sense percebre que el seu jove esclau Davo es debat entre l'amor que li professa en secret i la llibertat que podria aconseguir unint-se a l'imparable ascens del Cristanisme. 

La pel·lícula és un cant a la llibertat de pensament, a l'esperit crític que no accepta prejudicis ni presupòsits i que no dubta en qüestionar la tradició en nom de la raó.

A més, ens mostra una visió de la dona a l'Antiguitat diferent a la que normalment ens arriba. Es tracta d'una dona culta, amb grans inquietuds intel·lectuals que no es deixa atemorir per la societat masclista de l'època.

FRASES CÈLEBRES

"No importa què ens passa, sinó què fem amb el que ens passa" - Epictet

 Epictet


"El que canviarà la teva vida no serà saber més, sinó les decisions que prenguis i les actituds que emprenguis" - 
A. Robbins



                                                                                                             

"Totes les veritats són fàcils d'entendre un cop descobertes. El punt és descobrir-les" - Galileu Galilei

                                                                                                                 
"El Sol cada dia és nou" - Heràclit

Galileu Galilei                        Heràclit

"La cosa més difícil a la vida és conèixer-se a un mateix" - Tales  


"Només sé una cosa, i és que no sé res" - Sòcrates

                                                  
                                                Sòcrates                  

DISSERTACIÓ SOBRE L'EUTANÀSIA

S’HA DE MANTENIR UNA PERSONA AMB VIDA A QUALSEVOL PREU? 

Per poder respondre aquesta pregunta ens hem de plantejar primer algunes altres: a què ens referim quan parlem de “vida”?, què és el que fa que una vida pugui ser considerada “humana”? (o, dit d’una altra manera: qualsevol tipus de vida humana, pel sol fet de ser-ho, és raó suficient per haver de ser viscuda, o bé hauria de posseir la qualitat de “digna”?). Per tant, hauríem de definir també què és allò que fa que la vida d’una persona pugui ser considerada digna. Segurament, el concepte de dignitat en aquest context tindrà connotacions molt subjectives, dependrà de cada individu i estarà condicionat per l’entorn social i cultural de cadascú. Per tant, potser el que hauríem de preguntar-nos és si, donat el cas que una persona que pateix una malaltia incurable o hagi patit un accident greu i no pugui gaudir d’una vida amb les qualitats que la farien digna als seus ulls, hauria de tenir el dret de decidir que vol tenir una mort digna. Nosaltres pensem que sí, i en aquesta dissertació ens proposem oferir una sèrie d’arguments que justifiquin la nostra resposta.
Evidentment, totes aquestes qüestions ens portaran a reflexionar sobre l’eutanàsia (etimològicament: “bona mort”, és a dir, mort sense dolor ni patiment). Ara bé, el nostre objectiu no és parlar de les diferents maneres en què aquesta pot ser practicada (activa, passiva, etc), sinó reflexionar sobre aspectes que van més a l’arrel de la qüestió o, si es vol, que són més filosòfics, i que tenen a veure amb la llibertat de les persones i amb la seva manera d’entendre la vida i la mort.

La medicina ha progressat tant que és capaç de mantenir amb vida durant molt temps els pacients, sense preocupar-se realment per la qualitat o el sentit d’aquesta vida que s’allarga i, per tant, per la felicitat de la persona en qüestió.

Si partim de la base que un dels drets fonamentals de l’ésser humà és el de la llibertat (per anar escollint entre totes les opcions possibles que aniran dissenyant el camí de la seva vida), haurem d’afirmar que també hauria de tenir llibertat per triar, si es donés la circumstància, la pròpia mort.

El concepte de vida s’ha intentat definir moltíssimes vegades al llarg de la història, i encara avui en dia és complicat donar una definició que resumeixi i s’adapti correctament a la idea abstracta de vida humana.

Des d’un punt de vista merament biològic, es podria dir que la vida és l’existència; és a dir, la força i l’activitat interna substancial que posseeixen els éssers vius, i que els diferencia dels inerts. Per tant, podríem dir que és l’estat d’activitat dels éssers orgànics. Però també podem considerar que és l’espai de temps que transcorre des del naixement d’un animal o d’un vegetal fins el moment de la seva mort. Altres definicions presenten el concepte, centrat en l’ésser humà, com la unió del cos i de l’ànima.

Al llarg de la història, la qüestió ha preocupat també a molts filòsofs, els quals han intentat donar-hi resposta. A l’antiga Grècia, Aristòtil va puntualitzar que per poder considerar la vida humana es precisaven certs requisits, com per exemple, l’autonomia, la llibertat, la recerca de la bellesa, la política, la filosofia…

En general, per als antics grecs, una mala vida no era digna de ser viscuda i sembla ser que l’eutanàsia no els suposava cap dilema.
Epíctet també insistia en la llibertat com a la qualitat més intrínseca de la vida de les persones, i, anant més enllà, predicava la mort com una afirmació de la lliure voluntat de l’ésser humà. I Sèneca, per la seva part, deia que és preferible treure’s la vida a viure una vida sense sentit i amb patiment.

Amb l’aparició i l’expansió del cristianisme s’imposa la idea que la vida va ser donada als homes per Déu i per això no en poden disposar lliurement, ja que és a ell a qui li pertany. Per tant, l’eutanàsia serà considerada pecat.

A partir del segle XVI, alguns filòsofs com Bacon defensaran postures a favor de l’eutanàsia. Al segle XX, aquestes es van anar desenvolupant i es va generar tot un debat social, mèdic i legal.

Així doncs, veiem novament que el recolzament o l’ oposició a l’eutanàsia depenen de les creences religioses i del context sociocultural, és a dir, de com s’entengui el concepte de vida.

Nosaltres creiem que una vida, per ser considerada plenament humana, hauria de tenir unes característiques que la fessin digna als ulls de qui la viu i li permetessin gaudir d’una qualitat de vida acceptable.
En una situació de patiment (físic i/o psicològic) com a conseqüència d’una malaltia incurable, terminal, o d’un accident greu, en què la persona desitgi acabar amb la seva vida però el seu estat d’incapacitat no li ho permeti, seria moralment lícit que pògués sol·licitar l’ajuda d’una altra persona. Hauria de ser un metge autoritzat que pogués practicar un procediment que accelerés el seu procés de mort natural i li estalviés un patiment inútil.

Si, tal com indica la Declaració Universal dels Drets Humans, les persones naixem lliures i iguals en dignitat, hauríem de poder escollir com volem viure, però també com volem morir. L’acarnissament terapèutic i l’allargament artificial de la vida poden resultar indignes i inhumans.
Som totalment lliures a l’hora de decidir, sempre i quan les nostres decisions no entrin en conflicte amb la llibertat i els drets d’altres persones. En el cas que tractem, el d’un malalt terminal que deixa de trobar-li cap sentit a la seva vida, la qual ha perdut –per a ell- tota dignitat, aquest conflicte no es produeix. Per tant, té tot el dret a decidir acabar amb la seva vida. Evidentment, els familiars i coneguts de la persona patiran la seva decisió, però ella és lliure de decidir si vol continuar vivint o no. És un acte de màxima llibertat, ja que, en definitiva, es tracta de decidir sobre el més preuat que tenim cadascú de nosaltres: la pròpia vida. A més, cal pensar en el patiment psicològic (i moltes vegades també físic) que implica viure en unes condicions de total dependència dels altres, sense autonomia, sense la capacitat de valdre’s per un mateix… En aquests casos la mort esdevé, per al malalt, l’ alliberament d’un dolor inútil que impregna tots els àmbits de la seva vida i que no serveix per a una possible curació. I, per als metges que haurien d’ajudar-lo a morir, seria un acte de compassió i d’humanitat.

D’altra banda, hem de tenir en compte que, segons el principi d’autonomia del pacient, les seves opinions i decisions han de ser sempre respectades, ja que són l’expressió de l’autonomia inherent a tot ésser humà. El malalt tindria la capacitat de decidir si desitja que el mantinguin amb vida o no, sempre i quan no es tracti d’una persona amb les facultats mentals disminuïdes, o que no pugui decidir perquè es troba en coma i no hagi expressat prèviament a un Testament vital la seva voluntat en relació a aquest tema.
En aquest cas, creiem que no seria èticament correcte que algú decidís pel malalt, ja que només li correspon a ell decidir sobre la seva vida i la seva mort.

L’eutanàsia permet a la persona arribar a la mort de manera digna i tranquil·la, sense dolor, i en condicions no allargades artificialment. Aquestes porten a vegades a morir en un estat lamentable i indigne. Poder optar, si es desitja, per la pràctica de l’eutanàsia, proporciona al malalt la satisfacció de poder decidir lliurement que no vol continuar vivint en circumstàncies tan dures i degradants. El dret a morir dignament és igual d’important que el dret a viure dignament. Tothom hauria de tenir dret a disposar de la seva pròpia vida, i de llibertat per reivindicar l’autonomia com una part integral de la dignitat humana.
D’altra banda, l’eutanàsia impedeix que el pacient continuï patint innecessàriament en rebre uns tractaments que únicament li allarguen la vida, però que no són suficientment efectius com per garantir certes millores o progressos en la cura de la malaltia.

Aquests arguments, entre d’altres, han dut als governs d’alguns països a legalitzar l’eutanàsia. Així, per exemple, a Holanda la seva pràctica és vigent des de l’any 2000, Bèlgica va regularitzar-la el 2002; a Oregon, als Estats Units, és legal des de l’any 1994; Austràlia va legalitzar-la el 1998, i la Cort Constitucional de Colòmbia va declarar que “la vida és un bé disponible”, recollint així la possibilitat de practicar-la. A Suïssa estan permeses certes pràctiques de suicidi assistit.

Però també podem trobar arguments que estan en contra de la pràctica de l’eutanàsia. En primer lloc, i seguint la tradició judeo-cristiana esmentada anteriorment, s’apel·la al caràcter sagrat de la vida: aquesta és un do que Déu ens ha atorgat als homes i, per tant, no ens pertany. Nosaltres, en canvi, pensem que cada persona és titular de la seva vida i cadascú té dret a ser-ne el protagonista fins el final. No hi ha ningú amb més dret que nosaltres mateixos per decidir sobre la nostra existència.
Una altra de les raons que es donen per tal d’oposar-se a l’eutanàsia és que els malalts que es troben en una situació com la que estem descrivint estan profundament deprimits per unes circumstàncies que els sobrepassen. Es diu que amb ajuda psicològica de bons professionals serien capaços de superar la desesperació i l’angoixa i podrien trobar-li de nou sentit a les seves vides. Estem d’acord amb què en molts casos pot ser així, però creiem que, si després d’una bona valoració pscològica (i, si cal, d’un temps de teràpia), s’arriba a la conclusió que la persona està totalment convençuda de la seva decisió, se l’hauria de deixar triar com vol acabar els seus dies. Tots coneixem el cas de Ramon Sampedro, que va quedar tetraplègic a conseqüència d’un accident i va estar durant 25 anys postrat en un llit desitjant morir perquè considerava que la vida que duia no era digna. Malgrat va quedar més que demostrat que estava en perfecte estat mental per prendre aquesta decisió, se li va negar la possibilitat de triar la seva mort i se’l va obligar a patir durant tot aquest temps perquè es va priotritzar el valor de la vida a qualsevol preu per sobre del de la seva llibertat.

També s’esgrimeix com a argument contrari a l’eutanàsia el fet que tots els metges tenen l’obligació de complir el Jurament hipocràtic que fan abans de començar a exercir la seva professió i que els impedeix desentendre’s de la salut i la vida d’un pacient.
 "En el moment de ser admès entre els membres de la professió mèdica, em comprometo solemnement a consagrar la meva vida al servei de la humanitat. (…) La salut i la vida del meu pacient serà la primera de les meves preocupacions. Respectaré el secret de qui hagi confiat en mi. (…)Tindré absolut respecte per la vida humana, des de la seva concepció. (…) No admetré utilizar els meus coneixements mèdics contra les lleis de la humanitat. Faig aquestes promeses solemnement, lliurement, pel meu honor". 

Nosaltres pensem que ajudar a morir algú que pateix terriblement no és actuar contra les lleis de la Humanitat, ni menysprear la seva vida, sinó un acte humanitari que expressa un respecte profund i una gran compassió envers la persona que pateix.
Hi ha persones que consideren que una mort provocada artificialment no pot ser considerada una mort digna. Aquestes persones no són capaces de posar-se en la pell de la persona que pateix i que està desitjant posar fi a la seva vida per sentir-se alliberada.

Un altre argument en contra d’aquesta pràctica és que es podria demanar l’eutanàsia per a malalts mentals. Però nosaltres hem deixat ben clar que només admetríem la seva aplicació en cas que el malalt ho demanés, amb plenes facultats mentals i en una situació de malaltia greu o de gran incapacitat que impedís que la seva vida tingués la dignitat i l’autonomia necessàries per ser considerada realment humana.

Un cas que mereix una reflexió a part seria el d’aquells nens que es trobin en estat de coma, connectats a màquines que els mantenen amb vida de forma artificial. Haurien de ser els seus pares qui decidissin si s’han de deixar morir, ajudant-los a no patir innecessàriament, com han fet els pares de l’Andrea, la nena de Galícia que ha sortit aquests dies als mitjans de comunicació? Aquesta és una qüestió complicada que, de moment, deixem de banda perquè requeriria una nova dissertació.

D’altra banda, algunes persones creuen que es podrien cometre tota una sèrie d’abusos i que, en realitat, algunes pràctiques d’eutanàsia podrien amagar darrere homicidis, interessos econòmics (relacionats amb el tràfic d’òrgans), etc. Creiem que amb una bona legislació es podrien evitar tot aquest tipus de situacions anòmales. De fet, als països on actualment està permesa l’eutanàsia, no s’hi produeixen.

Per últim, els més pessimistes van més enllà i alerten sobre el perill que podria suposar l’extensió d’una pràctica com l’eutanàsia per a l’investigació mèdica: temen que podrien disminuir els recursos destinats a la recerca de nous tractaments de determinades malalties perquè podria resultar més econòmic deixar morir les persones que les pateixen. Però, precisament perquè els metges han fet el jurament hipocràtic, hem de confiar en què sempre vetllaran per la salut dels seus pacients i es faran càrrec d’informar-los de tots els possibles tractaments, operacions, intervencions, medicaments, etc. que puguin ajudar-los a superar la malaltia o el problema físic que pateixin. És a dir, que els metges sempre oferiran recursos fins el final. I sempre s’esforçaran per trobar vies d’investigació que els permetin anar progressant en la lluita contra les malalties.

En conclusió, en el tema que ens ocupa, del que es tracta és d’establir una prioritat entre dos valors fonamentals: la vida i la llibertat. Aquells que argumenten en contra de l’eutanàsia sostenen que el dret a la vida és inviolable, independentment de les condicions d’aquesta vida o de la voluntat de la persona. En canvi, els qui argumentem a favor de l’eutanàsia sostenim que el dret a la libertat és inviolable i hi inclou el fet de disposar de la pròpia vida. Pensem que cal diferenciar entre una vida personal, humana, i una vida merament biològica, i cal acceptar que per al pacient no tota forma de vida pot tenir el mateix valor.
Quan en una situació com les que hem plantejat es demana l’eutanàsia, el millor interès d’una persona és morir i no seguir amb una vida que només li proporciona infelicitat i patiment. Per tant, en aquests casos, la mort beneficia la persona que la sol·licita, no la perjudica.
Insistim en què no estem plantejant cap acció per privar de vida qui no ho ha sol·licitat. En aquesta dissertació hem descartat totalment aquells actes d’eutanàsia que no comptin amb la manifestació de voluntat del pacient. Entenem, doncs, el concepte, en la seva vessant voluntària, apel·lant a l’autonomia de la persona i al seu dret a tenir una qualitat de vida desitjable per a ella. Aquest ha de ser un criteri determinant a l’hora de prendre la decisió, i aquesta ha d’exercir-se en virtut de la total llibertat de què disposem tots els éssers humans. Com ja hem dit abans, el dret a morir dignament és igual d’important que el dret a viure dignament.